Verticalitat, roca variable i bona ombra per quan la calor apreta són algunes de les característiques que tenen la majoria de vies dels Flautats. La Bizcochos, n’és un bon exemple; la roca en general és acceptable (tot i que ens hem quedat amb algun cantell a la mà) i les dificultats no gaire elevades. Sens…
Lluny de modes els Flautats esperen pacients a qui estigui disposat a redescobrir-los. D’entre totes les seves raconades, el vessant oest de la Punxa amaga una petita joia, només a l’abast d’aquells que estiguin disposats a enfrontar-se amb l’escalada més sincera. La GESAM segueix fil per randa la lògica que li marca la pregona fissura…
Anterior a l’Anglada-Guillamon la GAM és menys acrobàtica, més lògica i amb trams força aeris. Aprofita els punts dèbils de l’Agulla per guanyar-la a cop d’expansió, moltes d’aquestes encara originals o quasi. Prou ràpida, esdevé una bona opció per un matí a l’ombra o una tarda al sol.
Entaforat entre la Paret de Diables i la de l’Aeri el Serrat del Patriarca passa mig desapercebut. No obstant, per poc que ens aturem a contemplar-lo ens adonarem de la verdadera magnitud dels esperons arrenglerats que el conformem.
Oberta en solitari, igual que l’Aresta Ribas del Pollegó i del Puntal, l’Esperó Ribas del Bastó del Frare és una lliçó d’escalada sincera, on el compromís és quelcom inherent que s’accepta amb naturalitat o no s’escala. I no escalar aquest mantell petri és imperdonable, per vertical, agraït en cantells de totes les mides i per…
La Foradada és un d’aquells paratges que fan de Montserrat un indret màgic. Triangle equilàter quasi perfecte esculpit capritxosament per la natura, fa volar la imaginació a poc que l’observem.
D‘una simplicitat aclaparadora l’Electric Ladyland encerta un traçat de pura lògica. Com si fos la continuació més evident de la degana Pany-Ferrera, un sistema de fissures ens duu de pet, havent esquivat prèviament un sostre que ens barra el pas, a una bavaresa que li dóna tot el sentit a l’ascensió. A més de 200…
Amagada rere els arbres de la Canal de les Bessones, la Carnavalada ofereix una agradable aresta Brucs. Rampa que mai acaba de trempar, trobem el pas menys fàcil a l’hora de superar la bola somital, guanyant-la amb un lògic flanqueig a dretes cercant el punt dèbil.
Clàssica del sector, juntament amb la veïna Banda del Tako. Malgrat un inici una mica desdibuixat els llargs superiors no tenen desperdici. Via de fissures, resta pràcticament des-equipada, essent un bon terreny de joc per l’autoprotecció. Ombra als matins
Tranquil·litat, verticalitat i un horitzó on el verd mana i els voltors observen són reclams massa llaminers per no deixar-se caure de tant en tant per aquesta raconada. I ho fem per l’arrogant i directa Regne del Savinot, ruta que aprofita l’evident diedre-xemeneia que domina el sector.
Malgrat totes les vies d’aquest pany tenen un aire, el Forat de la Pera és de les més rodones. Homogènia, mantinguda i farcida de trams amb roca de primera, encerta una línia on totes les tirades resulten interessants.
Quan pensem en Vilanova de seguida ve al cap la Roca dels Arcs, el Pilar del Segre o la Roca Alta. No obstant si rasquem una mica també trobarem alguna via prou interessant malgrat no estigui a cap de les parets amb més solera.
Situada tot just a la dreta de la Llastra per on discorre la Nubiola-Torras, l’Esperó del Migdia ofereix dos llargues tirades sobre roca de qualitat.
L‘Excelsior és una agradable sorpresa. Itinerari ben resolt, aprofita amb avidesa l’excel·lent rocam del sector deixant quatre engrescadores tirades pel gaudi del personal. Totalment equipada amb parabolts i claus només haurem de menester 12 cintes i ganes d’adelitar-nos amb una de les raconades més selectes del Massís. Del tot recomanable.
Amb un nom més que escaient el Projectil tanca el Serrat de les Barretines vers el nord. Agulla poc transitada però amb força ambient quan l’escalem, esdevé un dels millors miradors del Cavall, amb un cimall que convida a estar-nos-hi una estona, contemplant.
La Pell de Serp és una de les darreres vies oberts al Montroig. Una proposta per guanyar el cim de la Pala dels Pelats amb el mínim us de material fix. L’itinerari 100% lògic, avança pel punt més feble alhora que permet una bona auto-protecció. Amb uns bons primers tres llargs la via perd empenta…
Les roques de la Plantació romanen amagades, discretes. La Processó dels Monjos, formada per les cotes 421 i 422, n’és un clar exemple. Amb un vessant nord-oest prou interessant el seus cimalls esdevenen un mirador privilegiat tant de Bonavista com de la mateixa Plantació.
Divertida via de concepció esportiva, aprofita l’exel·lent roca del vessant est del Sentinella. Hi destaca per bonica la tercera tirada. Equipada per no patir ni mica ni gens, només cal un bon grapat de cintes per repetir-la.
Atlètica, sinuosa i obligada, la Via de l’Ignasi, tot i no ser massa llarga, reuneix tots els ingredients de l’escalada Canaldera. Com sempre tota una declaració d’intencions, on l’únic que conta és escalar. Malgrat que la via discorre per la banda menys arrogant el seu aperturista aprofità amb saviesa tot el que ofereix la paret….
Per a la majoria d’escaladors la UME 40 Aniversari serà una via agradable, sobre roca bona, perfectament equipada amb parabolts i ràpida de fer… Una ganga. Ara, si rasquem una mica i no ens quedem només amb l’equipament full equip trobarem alguna pega que bé mereixen una mínima reflexió. I és que el darrer llarg…
A pesar de que la idiosincràsia de l’escalada d’Agulles la conformen les plaques hi trobem un parell de xemeneies ben assequibles que donen una mica de varietat. La més recorreguda és la preciosa Torras Homet de l’Esquelet, paradigma d’aquest estil malgrat la seva brevetat.
Paradigma de senzillesa, la Màquina de Tren demana al grimpaire saber fruir d’allò subtil, dels petits detalls d’una escalada fàcil però bella. I al final estar disposats a deixar passar el temps en la contemplació d’un punt de vista d’Agulles que només podrem gaudir des d’aquest discret roc.
El Bisbe, una de les roques més imponents de la Muralla de Frares Encantats, implacablement vertical i severa, mostra el seu vessant més amable a migjorn. Per aquesta cara discorre l’agradable Esperó de Llebeig, una via tant lògica com senzilla, abocant-se a la timba sense ser-hi per una rampa de roca perfecta.
Un dels molts eixos imaginaris que tracen rocs i agulles és aquell que comença pel Cap de Guerrer i acaba amb la Boteruda. Resulta un exercici del tot recomanable anar-hi empalmant itineraris, fins arribar al capdamunt d’Agulles i acabar el jorn abocant-nos a l’abisme de la cara nord. Amb la Dipankara podem tancar aquest recorregut,…
Malgrat no arribar als 100 metres la Cerdà de la Bessona Inferior és tota una declaració d’intencions, essència de l’escalada més genuïna d’Agulles, on s’ha de menester una combinació de gest i tremp per sortir airosos d’aquestes quatre tirades de pura delícia, tècniques i amb una bona dosi d’exposició.
La Reina i la Corona de la Reina romanen discretes en un segon terme, empetitides per les seves il·lustres veïnes, formant coll al sud amb la Bola de la Partió i al nord amb la Boteruda del Gra. Aquestes dues petites roques tenen, com totes les del voltant, la seva Aresta Brucs.
Enllestim en aquest segon post un recull de “vies fàcils” d’escalada a Montserrat. En aquesta ocasió repassem la Regió d’Agulles i el vessant sud de Montserrat, des del Vermell fins al Serrat dels Monjos.
Hi ha vies que, malgrat la seva lògica mai seran populars, la Destroyer n’és un clar exemple. Itinerari ben trobat, va a buscar descaradament la fissura del mur superior passant de puntetes per un terreny que no sempre és tot el noble que hom voldria. Escalada sense embuts ni manies, només això.